La cua té un paper important en la vida dels animals. És responsable de les funcions fisiològiques, mecàniques i comunicatives. Amb la seva ajuda, els animals salten, seuen, es mouen, neden i fins i tot volen. Les funcions de la cua difereixen segons el tipus d’animal.
Amb l’ajut de la cua, alguns animals s’escalfen en fortes gelades. Per exemple, amb l’inici de l’hivern, l’esquirol va al llit arraulit en una bola i es cobreix amb la cua, com una manta. La longitud de la cua de l'esquirol és gairebé igual a la longitud del seu cos. A més, amb l’ajut d’aquest, l’esquirol controla el seu vol durant els salts i manté l’equilibri. Guineus, sables, lleopards, martes, guineus àrtiques i altres animals utilitzen la cua de la mateixa manera. El castor és el rosegador més gran. La seva longitud corporal és aproximadament igual a un metre. El tret més característic del castor és una peculiar cua espessa a la meitat i aplanada, la longitud de la qual pot arribar als 25 centímetres. El castor utilitza la cua com a timó i rems mentre neda i fins i tot atrapa menjar. Els micos poden penjar d’un arbre amb la cua. En aquesta posició, els convé agafar fruites penjades a prop i portar el menjar a la boca amb les potes davanteres. Després de menjar, es gronxen penjant de cap per avall, com en un gronxador. La cua és una eina important en la conversa amb animals. Espantat, el gos l’esprèn. En temps de ràbia, la sosté com una "pastanaga". I d’humor alegre, a l’amic d’un home li encanta menjar la cua. Els gats i els gats, en canvi, mostren les seves emocions d’una manera una mica diferent. Si la "cua" aixeca la cua cap amunt, se senten bé i la sacsegen quan s'enfaden. Alguns animals poden vessar la cua en defensa pròpia. Quan les dents d’un depredador (o mans humanes) agafen aquesta part del cos de la sargantana, contrauen instantàniament els músculs i trenquen la columna vertebral en aquest lloc. Una cua esquinçada és capaç de servir durant molt de temps, per contrarestar-se durant hores, distregint l’atenció dels depredadors del propi llangardaix. I al cap d’un temps creix una nova cua de la soca. De vegades només es trenca, però encara en comença a créixer una de nova. En aquest cas, el llangardaix es converteix en de dues cues, de tres cues o fins i tot de quatre cues.
